Status             Fa   Ar   Tu   Ku   En   De   Sv   It   Fr   Sp   Ca   Ru  
    [I]     [II]     [III]     [IV]

El món després de l'onze de setembre
III. El declivi de l'islamisme polític



Fora dels dos pols reaccionaris oposats d'avui—el militarisme dels EUA i dels govern occidentals d'una banda i el camp de l'islamisme polític i dels grups terroristes islàmics de l'altre—el clima prevalent per la majoria dels humanitaristes del món i dels amants de la pau és d'aprensió i alarma. És un clima de desesperança. Tothom es preocupa pel deteriorament de la situació—l'escalada d'una boja cursa terrorista, l'assassinat i fugida de centenars de milers d'afganesos innocents, els atacs químics i biològics a occident, una erupció política a Palestina, el traspàs de sota mà de bombes atòmiques a mans d'aventurers polítics, fanàtics religiosos i criminals internacionals, «la nova guerra dels EUA» i una nova fase del vessament de sang mundial a una escala de la qual tan sols els EUA han sigut i són capaços. Les consignes i les protestes de la gent decent del món s'ha centrat principalment en el manteniment de l'status quo (aturar l'atac dels EUA contra Afganistan i retornar a la situació d'abans de l'11 de setembre). Aquesta és una humanitat que no té cap esperança d'un futur millor. Com a màxim, crida a la calma. Vol evitar bombes, guerra i violència. Una humanitat que malgrat la seua imatge quotidiana innocent, victimista i dòcil sap la natura brutal i oiosa dels monstres que han iniciat aquesta guerra—l'islamisme polític i el militarisme nord-americà. Una humanitat que simplement vol evitar la propera catàstrofe a tot preu. La política dominant en l'ampli espectre de forces que s'oposen a la guerra (i això inclou les recialles dels grups de l'esquerra marginal d'Europa, que abans de l'11 de setembre, no haurien acceptat res inferior a la «revolució mundial») és cridar a la calma, prova d'aturar la tendència actual i retornar a abans de l'11 de setembre. El pacifisme és la tendència dominant en el moviment de resistència. I aquesta és una política extremadament perjudicial que no sols no evitar els propers desastres i les seues conseqüències, sinó que en realitat garanteix que tinguen lloc.

La política pacifista i concentrar-se en els aspectes militars i armats de la confrontació i la conseqüent violència física és perjudicial perquè provoca una paràlisi política en la gent. La condició per evitar aquesta cursa terrorista i aquesta onada d'explosions, destrucció i assassinat de masses que ens tenen preparat és la intervenció popular a Europa, Amèrica, Orient Mitjà i l'anomenat Tercer Món en els processos polítics reals que hi ha rere aquests fets—una participació fonamentada en una agenda activa i positiva. Si això passa, el futur no ha d'ésser magre.

Cal descobrir aquestes tendències i fets polítics per sota la propaganda de guerra.
 

Rera la propaganda oficial: terrorisme i islamisme polític

No crec que ningú, ni tan sols a l'exèrcit nord-americà, crega la història que l'atrocitat de l'11 de setembre fou obra d'un grup fanàtic que obeïa ordre d'un cert Osama Bin Laden a Afganistan que té una enemistat personal i cega envers els EUA, la «democràcia» i el «way of life» americà. Els mitjans occidentals insisteixen que aquest incident no era «obra de musulmans» i que no ha sorgit dels «ensenyaments de l'Alcorà». Periodistes assenyats tenen cura de no fer cap referència a Israel i a la qüestió palestina. Diuen que lligar la qüestió palestina a aquest atac terrorista suposaria concedir que aquesta acció ha sigut un instrument per fer que Occident pose atenció en la qüestió palestina.

En conseqüència, per comptes d'islamisme polític i Israel, ens assenyalen Bin Laden i Afganistan. La guerra dels EUA amb el Taliban a Afganistan és un fet important amb conseqüències duradores per la regió i el món. Aquesta guerra afectarà decididament el futur de l'islamisme polític i fins i tot de la qüestió palestina. No té res a veure, però, amb la captura i el càstic dels autors de l'11 de setembre i augmentarà més encara la possibilitat d'accions terroristes contra Occident (hi tornaré més tard a això).

El terrorisme islàmic és un fet dels nostres dies. Aquest terrorisme és un dels principals pil·lars de l'estratègia de l'islamisme polític. L'islamisme polític és un moviment reaccionari regional, i ara mundial, que és nodrit per la injustícia històrica d'Occident i d'Israel envers els àrabs i especialment el poble de Palestina. La manca d'estat dels palestins i l'opressió del poble palestí per Israel i els seus aliats occidentals són una causa principal de l'odi a Occident i als EUA a l'Orient Mitjà. Encara més important és el fet que la qüestió palestina i el suport inquebrantable dels EUA i d'Occident a Israel contra els àrabs durant i després de la guerra freda han creat una profunda sima econòmica, cultural i psicològica entre el poble d'Orient Mitjà i d'Occident. Però la capacitat de l'islamisme polític per desplaçar-se dels marges de les societats de l'Orient Mitjà al centre i de capitalitzar aquest malcontentament per a la seua lluita pel poder polític es deu directament a Occident i als EUA. L'islamisme polític com a moviment criminal amb una base de poder àmplia és creació d'Occident i els EUA. Han creat aquest monstre i l'han alliberat davant el poble de l'Orient Mitjà i ara del món. L'islamisme polític fou l'eina d'Occident durant la guerra freda contra Rússia i contra els moviments i revolucions obrers i d'esquerres emergents de molts països de la regió. Era una forma d'evitar que les esquerres prenguessen el poder en la regió després que els governs nacionalistes arribassen a un impàs durant els anys 70 i 80. La qüestió palestina i l'existència de governs islàmics a Orient Mitjà són els pil·lars i fonaments del terrorisme islàmic. Qualsevol política popular progressiva i activa ha de començar des d'aquest propi punt:

1) Resoldre la qüestió palestina. Cal resoldre aquest problema històric. El poble palestí ha de tindre el llur propi estat independent. Hem de forçar els governs occidentals i els EUA a posar fi al llur suport unilateral a Israel. Cal obligar Israel a acceptar la pau i la independència palestina. La resolució de la qüestió palestina és l'element més important per fer front a l'islamisme polític i al terrorisme islàmic i és un dels principals aspectes d'una agenda progressiva i activa en la situació actual.

2) Occident ha de posar fi al seu suport reaccionari a governs islàmics i retardataris i als diversos partits del moviment islàmic d'Orient Mitjà. Sense el suport occidental, el règim islàmic d'Iran mai no hauria arribat al poder o hi hauria romàs.. Sense el suport d'Occident, l'assortiment de xeics d'Aràbia Saudita i dels grans i petits emirats no mantindria el seu govern brutal i reaccionari i el seu sistema d'esclavatge. Sense el suport d'Occident, no tan sols els taliban sinó tampoc els grups anteriors de mujaidins musulmans no haurien pogut transformar Afganistan en una immensa tragèdia humana. Si el suport militar, diplomàtic i polític d'Occident als moviments islàmics hagués de finalitzar, la gent de la regió enderrocaria ràpidament aquests governs. La reivindicació de l'enderrocament dels governs islàmics i evitar tractes entre els governs occidentals i els EUA i aquests governs reaccionaris han d'ésser un altre aspecte important de la plataforma anti-terrorista de qualsevol moviment progressiu i popular.

3) Cal posar fi a les sancions econòmiques contra el poble d'Irac. El patiment del poble d'Irac l'ha transformat en la segona qüestió palestina en les ments de la gent de la regió. És una prova vivent del terrorisme occidental i nord-americà a Orient Mitjà. Les sancions econòmiques han contribuït a perpetuar el govern iraquià reaccionari i han allunyat el poble d'Irac de la política per dedicar-se a una batalla diària per la supervivència física. La lluita per la fi de les sancions econòmiques contra Irac és un altre element vital d'una plataforma progressiva contra el terrorisme islàmic.

4) Hem de defensar activament el secularisme en els països de població musulmana i en les comunitats islàmiques dels propis països occidentals. La idea vergonyosa d'un relativisme cultural (deixar la gent a mercès de la «llur pròpia cultura») i la renúncia sistemàtica i teoritzada a defensar els drets humans i civils de les persones, especialment de les dones, en aquests països i comunitats, han deixat mà lliure a l'islamisme polític per intimidar i provocar el jovent. Els drets humans i civils universals han d'ésser el patró i qualsevol compromís amb la religió i el domini religiós reaccionari en detriment dels drets humans ha d'ésser condemnat.

El terrorisme islàmic és una realitat. El terrorisme no és l'obra dels musulmans, però és la política oficial del moviment islàmic. És un moviment creat per Occident en el context de la guerra freda i en mig d'una confrontació anti-comunista amb els obrers i amants de la llibertat d'Orient Mitjà. És un moviment feble i fràgil. No gaudeix de cap suport moral i polític seriós en els principals països de la regió. Es troba fora de les realitats socials de la regió. Sense el suport d'Occident, l'islamisme polític seria derrotat pel socialisme i el secularisme a la regió. A Iran, que com Palestina és un dels principals escenaris on el destí de l'islamisme polític serà segellat, l'abandonament i la caiguda de l'islamisme polític ja ha començat.
 

A la propera part

La guerra dels EUA a la regió, que ha començada a Afganistan no és una guerra contra el terrorisme, ja que no tan sols no segueix cap de les condicions necessàries per combatre el terrorisme (a les quals m'hi he referit abans), sinó que fins i tot es basa en sectors del propi moviment islàmic. Amb tot, en la meua opinió, els EUA han entrat en confrontació amb l'islamisme polític. Aquesta és una lluita de poder. Aquest conflicte durà lògicament a l'afebliment de l'islamisme polític. Però l'objectiu d'Occident no és l'eliminació de l'islamisme polític. Més aviat cerca d'afeblir-lo, domar-lo i retornar-lo als seus rengles per tal de crear un nou equilibri. La guerra a Afganistan és per redefinir la relació d'Occident amb l'islamisme polític. Hem de trencar aquest marc i ofegar aquesta nova aliança reaccionària. Hem de seguir la nostra pròpia polític independent per lliurar la regió d'aquesta força reaccionària d'una forma molt més rigorosa sota les noves condicions.

- La posició pacifista no veu aquest nou conflicte entre Occident i l'islamisme polític, no reconeix la seua importància pel poble d'Orient Mitjà que ha sigut víctima d'aquest moviment reaccionari ni pels desenvolupaments polítics posteriors. Els rengles pacifistes defugen la llur responsabilitat davant aquestes realitats. Hem de dur a terme la nostra crítica d'aquesta posició pacifista i prudent en el moviment popular contra el terrorisme i el militarisme.

- Degut a les dimensions mundials i històriques d'aquesta confrontació, els trets ideològics i psicològics del poble mundial d'avui, particularment a Occident, són ben diferents del període d'atac contra Irac i àdhuc contra Iugoslàvia. Amb la participació popular massiva en les lluites polítiques i civils, el militarisme dels EUA sortirà d'aquest conflicte políticament afeblit. Amb la intervenció activa de les forces progressives, el conflicte actual que en si tracta d'aspectes del nou ordre mundial posterior a la caiguda de la Unió Soviètica, es pot convertir en una crítica massiva de tota aquesta noció, una revisió de l'estatus de superpotència dels EUA i la seua intimidació militar continuada del món. Des del punt de mira de la llibertat i la igualtat, això és un debat molt més important que el futur de l'islamisme polític.

Mansur Hekmat

Sèrie de quatre escrits de Mansur Hekmat, redactats en farsi.


Translation: Marxsists Internet Archive - Català - Jaume Lopez
hekmat.public-archive.net #2020ca