Status             Fa   Ar   Tu   Ku   En   De   Sv   It   Fr   Sp   Ca   Ru  

La dona en la vida i en la mort
De Frederick West a Anthony Kennedy


Un fet horrible colpí Gran Bretanya a principis de març. En la modesta i història ciutat de Gloucester, famosa pels seus acollidors cafès i per la catedral del segle XI, es descobrí una casa que havia sigut la tomba pels cossos de les víctimes de misteriosos assassinats que havien tingut lloc en els darrers 25 anys. A mitjans de març, s'havien recuperat nou cossos de sota el terra del celler, del jardí del darrera i sota el terra del bany de la casa del 25 de Cromwell Street, que ara ha rebut el malnom de la «Casa dels Horrors». La policia estima que, d'acord amb indicis com el nombre de desaparegudes de la regió en els darrers anys, la xifra podria elevar-se fins a 30.

Amb cada cos exhumat, tothom qui té una persona desapareguda en aquests anys conté l'alé. Amb cada descoberta esfereïdora, la multitud de reporters, turistes i de curioses que hi capen afora, amb càmares i estris de pícnic, es fa més gran. Els veïns lloguen «vistes» des de les finestres. Tothom—d'acord amb la llur professió i especialitat—diu quelcom: el batlle de Gloucester plora la «mort d'una ciutat». Un report «científic» es fascina amb la tecnologia de radar dels detectors de mines de l'exèrcit de la guerra de les Falklands, que ara empra la policia com a principal eina en les excavacions. Mentre els forenses de la policia proven d'identificar les víctimes amb proves d'ADN i reconstruccions facials, els psicòlegs lluiten per comprendre la ment i la imaginació de l'assassí. Quina criatura, quin individu malalt i tort podria cometre aquests crims? Que l'autor ha d'ésser un «malalt», és gairebé una assumpció general. Ja que, com diu el patòleg forense del judici d'un cas similar dels EUA, com pot l'autor d'aquests «assassinats anormals» ésser una persona normal?

Frederick West, el propietari i resident de 52 anys de la casa, ha sigut arrestat i acusat d'aquests assassinats. Nombrosos psico-analistes s'endinsaran sens dubte en els viaranys de la seua ment i escriuran llibres amb les llurs assumpcions. Però hi ha un punt que ve i va com a simple frase en els reports policials i periodístics i que assenyala la veritat més enllà de l'assassí i del seu món privat: totes les víctimes d'aquests crims eren dones.

La qual cosa ens porta a Anthony Kennedy...

A la pàgina 4 del Times del 9 de març, i, casualment, just al darrera del report de les ferides en l'amable rostre de Gloucester fetes per l'afer de Cromwell Street, hi ha un report de les principals esdeveniments recents de l'Esglèsia d'Anglaterra un exemple dels seus conflictes interns. L'heroi de la història és el reverend Anthony Kennedy, vicari de Lutton i Gedney. L'Esglèsia d'Anglaterra (que trencà amb Roma fa uns 500 anys) a la fi el 12 de març, dos dècades després de la decisió del seu Sínode General d'admetre sacerdotesses, ordenà a desgrat 32 dones pel sacerdoci a la Catedral de Bristol. Per la opinió pública, i especialment per les pròpies dones ordenades, això representa un pas enorme endavant per la igualtat de les dones. Una d'elles diu, entusiadmada, «tan sols quan som iguals davant l'Esglèsia podem afirmar ésser iguals davant Déu».

Ço que sabem del cert, però, és que en els propers mesos tindrem també unes 1200 sacerdotesses a Gran Bretanya que predicaran des dels púlpits, al costat dels llurs col·legues homes, de les doctrines antigues i masclistes de l'esglèsies respecte la dona i el seu lloc especial davant la Divinitat—és a dir la traducció divina del seu lloc especial sota les botes de la societat masclista.

Per la relevància pel que fa a la nostra discussió, hem de bandejar aquest aspecte, ja que l'objectiu és introduir el senyor Kennedy.

Com molts altres sacerdots de l'Esglèsia d'Anglaterra, qualques d'ells retornats en senyal de disgust a l'empar de l'Esglèsia Catòlica Romana, Kennedy se sent ultratjat per aquest desenvolupament:

    "Les sacerdotesses haurien d'ésser dutes a la foguera perquè assumeixen poders als quals no hi tenen dret. En el món mitjaval, això s'anomenava bruixeria. La forma de tractar les bruixes era dur-les a la foguera...

    La Bíblia és ben clara en això. Homes i dones són biològicament idferents. No podem mai ésser iguals. No em puc imaginar com una dona pot ésser la imatge de Crist. La cirúrgia no ho farà".

Frederick West, l'assassí, és infernal. La policia l'allunyarà. Durant anys el seu nom i fets ens produiran una fiblada en l'espinada. Anthony Kennedy, però, és celestial. Pot representar-se Crist sense cap modificació. Els nostres nens el somriuran a l'escola i el saludaran pel carrer. Ningú no cercarà un cos a casa seua o un secret paorós a la seua ment. Però és la mateixa persona. I és el mateix cas.

La ràbia i el convenciment de Kennedy és la clau per resoldre l'enigma dels assassinats de Gloucester. Tots dos casos s'haurien d'entendre com a crims de violència contra la dona; com a defensors i apòlegs de la violència contra les dones. Aquesta violència no s'arrela en la ment torta de West i en la religió tronada de Kennedy. Tots dos tenien prou cap com per triar les víctimes entre els sectors més indefensos de la societat. La font d'aquesta violència és un món que, mitjançant una miríada de lleis grolleres i subtils, de tradicions i costums, ha definit la dona com a oprimible i de menys valor. Un món que deliberadament i conscientment, i sovint pels mitjans més violents, s'interposa en el camí de l'alliberament de la dona i de la fi del seu estatus oprimit.

No som a l'Edat Mitjana. Som a l'era del capitalisme. Tot allò que no s'adiu amb el mercat i la rendibilitat tard o d'hora és agranat. Moltes de les idees, prejudicis i costums més durs s'han esvaït davant les necessitats trivials i quotidianes del comerç i la producció. Així doncs si la violència, la misogínia i la discriminaci´contra les dones són encara un fet de la vida de la gent d'avui dia; si malgrat els poderosos moviments socials per l'alliberament de la dona, preval l'opressió sexual a tot el món, la raó d'això cal trobar-la ací, en aquesta època, en els interessos d'aquest sistema.

Sempre hi haurà crims «malalts». Però la mena de malaltia que té per víctimes, en els carrers, en la llar i en els llocs de treball majoriàtiament dones, ja no és cap malaltia, sinó el reflex malalt del pensament dominant de la societat.


Mansur Hekmat


Text originalment escrit en farsi en el n. 13 d'«Internacional», l'abril del 1994.

Translation: Marxsists Internet Archive - Català
hekmat.public-archive.net #0710ca